la Vall de la Muga

Horitzó particular

És l'horitzó que veig diàriament des del meu petit com m'agrada dir estudi.

Qui ho coneixen saben que és petit, però en aquest espai treballo, medito, recordo i molt més. És el meu paisatge urbà, mutant segons l'estació, la climatologia o l'hora. Des de ell puc escoltar tot tipus de sorolls, ocells, homes traballant en el manteniment de l'espai confrontant, mares i fills en el parc, els joves en ocasions molests per la matinada, skiters, veïns, etc. Olors, llums de capvespres i les fulles dels plataners. Petit però ple de records, fotos, videos, dvd's, llibres, materials plàstics, fotos de família, mùsica.
Tot en un espai molt reduït però transcorre amb la meva vida a on mai la imatge es igual.

Transcurs personal

Vaig néixer a Barcelona en el 1955, en el barri del Carmel, en la meva infantesa vaig viure els anys de la immigració massiva amb records difícils encara de comprendre, de la mà del meu pare van ser les primeres experiències de pluralitat. Virtualment i majorment unit pels seus emigrants de Castril de la Peña (Granada) vaig adquirir una cultura no diferent però sí paral·lela a la nostra la catalana, aquests grans records de convivència i enteniment viatgen sempre amb mi.

Catalunya, el seu sentiment i la forma de viure-la autòctonament, neix al costat de la meva mare i el meu pare, són temps que l’ésser català s’esdevé més com un problema que una realitat en llibertat. El concepte i la satisfacció de poder viure en català ho assoleixo a Mollet del Vallès amb qui sense ser-ho però que ho són de facta els meus padrins i la seva filla, Joan, Nita Vilardebó i Rosa (Família Torrens). Ells mostra constant d’una gran amistat postguerra amb els meus pares, han estat la meva gran lliçó i referència de l’amistat, humilitat, tolerància i comprensió del que uneixen veritablement a les persones per sobre de tot lo banal i superficial existent entre persones.

La meva adolescència es va desenvolupar en el barris de Santa Caterina y de Gràcia (Barcelona). Gràcia anteriorment Vila de Gràcia, es respira també la catalanitat que vaig adquirir a Mollet, les meves activitats en dos caus de Minyons Escoltes i posteriorment en l’UEC de Gràcia, les relacions amb joves organitzats en un barri amb serveis, criteri i personalitat pròpia, molt diferent a la marginació i el caos existent a el Carmel, dóna pas al meu compromís social en pro de les llibertats socials i la necessitat de ser sobirà amb la meva cultura, reivindicant en tot el seu concepte el sentiment per Catalunya com una realitat històrica i una forma pròpia de fer i créixer al marge de qualsevol guió imposat. Obert per educació, convicció i convivència a la pluralitat, estic convençut que existeix altres formes d’operar socialment i no precisament com la caòtica i estructurada globalització. Gràcia també em va dotar el sentiment per l’art i la necessitat d’adquirir cultura, una cultura que els hi va ser pressa als meus pares con a tants d’altres i que per aquell temps el sistema la mantenia allunyada de les classes no privilegiades.

Incansable viatger per Europa, se’m mostren solucions que ja funcionaven i que encara ací no pertanyen al nostre dia a dia .

En l’actualitat des del 1993 resideixo a Cerdanyola del Vallès, poble ciutat que pot gaudir de la oportunitat de erigir-se com un municipi de progrés e innovador donada la seva situació geogràfica, estructura, perfil humà plural i una gran aportació del moviment associatiu en totes les vessants, al meu criteri no és capaç de situar-se objectivament en línea amb l’oportunitat esmentada, poc a poc es desvia cap a una ciutat dormitori de connotacions burgeses amb referència a Sant Cugat i mantinguin-se allunyada a la practica d’una nova singladura social dotada de participació, transparència, optimització de recursos, projecció de ciutat, ecologia i sostenible,entre altres aspectes.

Delte d'Ebre 2030

Fa més de cinc anys ens acostem la meva família a manifestar-nos juntament amb les gents del delta de l’Ebre en contra de la salvatge i irracional decisió del PP de transvasar les aigües de l'Ebre.
 

Solidàriament vaig aportar aquesta obra imaginant a vista d'ocell les repercussions d'aquesta imposició, visualitzant la plataforma de sediments enfonsada i les aigües del mar envaint el territori en un termini de 30 anys.

És de sorpresa quan Europa posa series dubtes al projecte, ho declara inviable i recomana la no execució, que cinc anys després el PP insisteixi a prosseguir amb el projecte. La lògica, el sentit comú, la intel·ligència, el respecte a la nostra naturalesa i al futur sostenible, no són precisament gràcies o virtuts que els hagin arribat a totes les persones segons sembla, quina tristor.